Cada cop que recordo la teva mirada,
el verd maragda dels teus ulls,
el teu blanc somriure, se que
mai m'oblidaré de tú.
Als meus peus un bassal de llàgrimes
i descansa permanentment.
Jo ja no tinc cor, no tinc ànima,
els rius dels meus ulls se'ls van endur.
Són els teus ulls, el que més recordo,
pous de fantasia plens d'històries
que ja no s'escriviran mai
i plens de desitjos, que ja no es compliran.
I encara que no hi siguis,
encara estas viva en els meus records.
En tot allò que vas fer
i en tots els llibres que vas escriure.
En el teu últim sospir,
en la teva última mirada
jo vaig deixar de ser jo
perquè amb tu em vaig esvaïr.
Ara bagarejo per carrers desèrtics,
per cementiris oblidats
i per jardins de roses
que acostumabem a freqüentar.
Els teus ulls perduts en l'oceà
ara hi seràn per sempre,
per veure't, només farà falta
mirar el cel en el mar.
En cada peix, en cada alga
hi podré veure els teus ulls
que em reflexaran
tot l'amor que hem viscut.
En el teu riure quedarà captiu
l'eco de totes les muntanyes
i enrairà la boira,
que s'esfilagarça.
I ara t'escric aquest poema
pensant en tú, i només en tú.
I siguis on siguis, vagis on vagis,
en el meu cor semopre hi haurà un lloc per a tú.
Marina García Lozano 3r A
